Obres – Màrcia Cisteró

MARCIA CISTERÓ Y LOS REGALOS DE LA VIDA (Marcos Ordoñez)

Article a El País Cultura (6.1.2021)

Màrcia Cisteró, una de nuestras grandes, iba para química, pero prefirió pasar la vida en un teatro que en un laboratorio. Con autores a cual mejor: para no desbordar la página, ahí van Molière, Sófocles, Chéjov, De Filippo, Valle-Inclán, Mouawad, Friel, Shakespeare, Wesker y Brecht, para quedarnos con 10 de un repertorio de esta altura. “Tuve la suerte de que mis padres me dijeran ‘si te hace feliz, adelante’, porque ahora no sé imaginarme haciendo otra cosa”, dice. “Recuerdo cuando llegó Broggi con Luces de bohemia y yo le dije: ‘No sé cómo vamos a hacer esto, pero sé que será lo que a mí me gusta: jugar a fondo, arriesgando. Ver que estás pasando de un personaje a otro, y creando un ambiente con todo el equipo. ¡Esto es un regalo!”. Broggi es Oriol Broggi, el director y fundador de La Perla 29, teatro de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Màrcia Cisteró ha hecho nueve papeles con él.

Ferran Utzet también está en la casa. “Creo que a los dos les conozco bastante y trabajar con ellos es un gustazo. Saben muy bien lo que quieren y te dejan hacer el viaje”. La actriz tiene frases claras y rotundas. “A mí que me echen obras que no sé como hacerlas, pero que al final las haces y dices ‘olé tus huevos’, Cisteró”. Y añade: “Justo ahora estoy de lleno en El jardí, de Lluïsa Cunillé, en la Beckett, con Antònia Jaume, dirigidas por Albert Arribas, del 12 al 31 de enero. Cuando la leí me atrapó, me encantó, y de nuevo: ¿Esto cómo lo haces?”. Los personajes son una mujer que había trabajado de jardinera y desapareció, y la reencuentra una asistenta social con la que había estudiado. “Las dos nos dijimos que es como un haiku de escenas y monólogos. Cunillé la escribió hace tiempo, pero es un estreno: ¡tiene tantas! Ha sido un trabajo muy intenso, como es siempre trabajar con Albert Arribas. Trabajo para descifrar la historia, el halo misterioso de sus obras. A lo que Cunillé responde con una sonrisa igualmente enigmática”. En febrero, La nit de la iguana, de Tennessee Williams, que dirigirá Carlota Subirós en el TNC.

El reverendo Shannon es Joan Carreras. Cisteró será Hannah, la pintora itinerante, el rol de Deborah Kerr; el abuelo Nonno, el poeta, su padre, es Lluís Soler. Nora Navas es Maxine, la dueña del hotel, el rol que representó Ava Gardner. Paul Berrondo es Latta. “Es una función preciosa”, dice Cisteró, “y todo un reto”. Y en marzo le espera una telemovie: Federica Montseny, la dona que parla, de Laura Mañá. Contaría muchas de las estupendas historias de la actriz. Resumo dos: “Un espectáculo que me volvió loca fue The Three Lives of Lucie Cabrol, de Théâtre de Complicité, con Lilo Baur. Me dije: ‘Yo quiero ser esa’. Seguí un par de cursos con Lilo y me sentí volar. Al acabar me dijo: ‘No lo dejes. No lo dejes nunca”. Otro: Trabajó con Anna Lizaran una sola vez en El cercle de guix caucasià, de Brecht. Con Broggi, en el Nacional. “Teníamos una escena muy corta, pero cuando me miraba me hacía sentir que era actriz. Anna y Lilo fueron dos regalos de la vida”.

“Moro com a país”: monòleg brillant, terrible

Cal estar atents: són, tan sols, quatre funcions al TNC. És l’oportunitat de descobrir, en un paper desbordant, el talent actoral de Màrcia Cisteró. (Esteve Miralles. Núvol. 24.04.2014)

Difícil de resumir, i impossible de sintetitzar, penso. Potser es pot dir que parla d’això: de com és la vida –la mort– en primera persona (del singular i del plural), quan un país s’autodestrueix abandonat a la mesquinesa dels seus dirigents, quan cap dels futurs previsibles és fèrtil, quan la devastació no genera compassió, ni reacció, ni reflexió. És un text de 1979, pensat des de Grècia. I encara ressona. (Inquietant espai sonor i escenogràfic.) La lliçó, potser: cal pensar i cal parlar, fins i tot, o sobretot, quan tot fa difícil pensar i dir.

Moro com a país

Costa dir-ne gaire res més. Albert Arribas descriu l’obra com “una febrada”. Potser, jo apostaria, com una erupció volcànica: roca densa i ardent, flux imparable, externalització d’un infern incontenible, magma de paraules inapel·lables, d’idees d’una lucidesa tèrbola de tan evident.

Màrcia Cisteró ja havia demostrat ser una secundària inqüestionable en multitud de muntatges recents, i els espectadors la recordaran sobretot per les seves participacions en direccions d’Oriol Broggi. Amb Moro com a país, Cisteró ha d’abordar un monòleg despietat, sense cap de les facilitats ni literàries ni interpretatives amb què els monòlegs se solen socórrer: ni una narració en primer terme del discurs, ni una posada en escena refugiada. Els controls corporal i lingüístic que exhibeix la situen a un nivell d’excel·lència màxima; sens dubte, un model de referència per als actors que vulguin estar a l’altura d’un teatre nacional.

Pel que fa a la traducció de Joan Casas, l’he qualificada de magistral, i ho reitero, i la reivindico com a guia i com a lliçó necessària en aquests moments en què assistim, de manera habitual, i en una regressió incomprensible, a traduccions deficients (els “afganesos” esdevenen “afgans”, i els periodistes demanen “cafè sol”, els que ploren “es sequen les llàgrimes”) i raquítiques d’estil. Perquè la qualitat és l’estil: naturalitat expressiva i rigor conceptual, equilibrats amb sentit de l’oralitat, fins i tot (com és aquest cas) quan el text original és d’una complexitat altíssima.

Hi insisteixo: una hora i quinze minuts de teatre sense concessions –sense deixar de fruir d’un desbordament desafiant ni un sol instant– us esperen a la Sala Tallers del TNC del 24 al 27 d’abril.

Incendis

Incendis, de Wadji Mouawad. Read More

Oncle Vània

Oncle Vània, d’Anton Txèkhov

Hi ha un home, en un jardí d’una gran casa antiga, enmig de boscos —com la d’uns parents llunyans vinguts a menys— que deixa escapar la seva vida com si estigués permanentment mirant una posta de sol. Aquest home està amb la seva neboda, i treballen junts, no gaire còmodes, no gaire infeliços, no massa avorrits.Aquest home i la seva neboda són els nostres herois: bona gent, grisa i mediocre. I els altres, la gent que passa per la casa, són els seus amics, doncs s’estimen i es barallen. L’amor no correspost els porta a parlar de les seves vides, de com es deixen arrossegar i tots, com Vània, veuen com la seva vida s’escapa, lentament. No hi poden fer res, no en saben més. I ja és això, potser; simplement, això.Em meravella que un tal Txèkhov sabés escriure aquestes coses, tan ben dites. Des de La Perla 29 tenim moltes ganes d’acostar-nos a tots vosaltres a través d’aquest magnífic text. És un plaer intentar-ho.