Amb deu intèrprets dalt de l’escenari, Màrcia Cisteró, la senyora Conway, és l’únic paper que el director tenia clar des del primer moment.
Magí Camps. La Vanguàrdia. 11/04/2023.
EL MISTERIO DEL REENCUENTRO (Juan Carlos Olivares. Recomana.cat. 23.01.2021)
Una autora impresiona hace más de 25 años en la vieja Sala Beckett con Libración. Colecciona premios y escribe obras de referencia como Barcelona, mapa d’ombres. También empieza a desdibujarse alguna de las características de su escritura teatral. O eso les parece a sus entregados seguidores. Entonces la nueva Beckett abre el ciclo Lluïsa Cunillé con El jardí y el espectador percibe cómo la máquina del tiempo se pone en marcha con una sacudida y se sumerge en la grata sensación del reencuentro.
Dos mujeres con un difuso vínculo en la adolescencia, funcionarias municipales (asistencia social y jardinería), se encuentran dos veces en la casa de una de ellas. Aunque esta vez hay más referencias de identidad, tiempo y espacio, se mantiene la característica atmósfera dramática de un traumático misterio y una relación comparable a dos animales solitarios que se husmean. Tensa danza de alerta y atracción. Importa más aquello que se omite y cierta niebla de irrealidad. Hay un cuento viejo que parece tener las claves de una extraña desaparición y dos monólogos que trascienden los personajes para trasladarse al jardín, convertido en el espacio de una metáfora europea, mucho más grande de la que puede albergar el conflicto compartido de las dos mujeres.
Pero si el texto es por si ya un gran estímulo, la dirección de Albert Arribas hace de esta función un pequeño acontecimiento. Desde el inicio, con la burla de la apropiación de la escena de los créditos cinematográficos, que luego extiende a la servidumbre a la tecnología que pervierte la identidad teatral, como la voz amplificada. Arribas se apodera del declarado artificio de la escritura de Cunillé para una dirección de escena que hace de la disforia entre texto e interpretación un principio. Discordancia a favor de una artificiosidad que hace ya de la primera imagen de la función una evocación del manierismo. Allí están –con abrigo y mono de trabajo- Gabrielle d’Estrées y su hermana la duquesa de Villars. En vez de bañera, un acuario sin peces. Actitud hierática, voz metálica. Línea que rompe en los respectivos monólogos, introduciendo maneras más reconocibles, incluso desde una idea de modernidad. El resultado es chocante, hipnótico, con el público acorralado en un espacio sin asideros. Y además le acompañan en esta aventura disruptiva dos actrices que vemos con otros y admirados ojos. Hace tiempo que no veíamos a Marcia Cisteró y Antónia Jaume en registros interpretativos tan alejados de los habituales. Magníficas entregándose a lo insólito y abstracto y a la dificultad de cambiar radicalmente de ficción cuando se erigen en voces de una Europa herida. Personajes de Zweig e Ionesco.
Oriol Puig Taulé (Núvol, 19.1.2021)
Albert Arribas ho ha tornat a fer. En aquest petit país nostre, terra de directors-estrella i modes passatgeres, en què redactem llistes dels actors més sexis i dels llibres més venuts de la setmana, el senyor Arribas ho ha tornat a fer. La unió del seu món o, el que vindria a ser el mateix, l’univers ètic i estètic de Centaure Produccions amb un text de Lluïsa Cunillé prometia emocions fortes. I a fe que amb El jardí ho ha aconseguit. A la Sala de Dalt de la Beckett té lloc, cada vespre, una cerimònia escènica, un ritual sagrat, una missa negra i laica. En escena, dues bèsties descomunals: Màrcia Cisteró i Antònia Jaume. Quina colla, la colla de l’Arribas.
Aquests dies, quan anem al teatre, anem al teatre. No anem a sopar, ni anem a fer la cervesa de rigor abans o després de la funció. Anem al teatre. La Sala Beckett amb el bar tancat es converteix en un gran contenidor, un castell buit on tot és possible. Una estrena sense croqueta segueix sent una estrena. Pugem al pis de dalt i ens fan sortir al pati, perquè accedim a la sala passant per l’escenari. Modernor absoluta abans i tot de començar la funció. Supera això, Julio. La grada mòbil està situada a tocar de la boca d’escenari, per tant els espectadors de primera fila estan gairebé encastats a l’escena. Veiem un aquari, il·luminat, amb plantes però sense peixos. Seiem. Sentim el missatge abans d’iniciar la funció: la veu dolça i gironina d’Albert Prat ens dona la benvinguda. Identifiquem, de seguida, el “to Arribas”: ritme pausat, un toc d’ironia i molta autoconsciència. Ens trobem a la Sala Beckett, Obrador Internacional de Dramatúrgia, un teatre que és municipal i fàbrica de creació alhora, subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’INAEM (Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música). De l’INAEM a l’INEM només hi ha una lletra de diferència. Gol.
Com a les pel·lícules antigues, els crèdits van abans i no després de la cosa. Així ens veiem obligats a escoltar que l’espai i el vestuari són de la Sílvia Delagneau, la il·luminació del Marc Salicrú i l’espai sonor del Lucas Ariel Vallejos. El dream team del teatre modernu català. Fins i tot ens diran els noms dels estudiants en pràctiques i dels oients. Justícia poètica i ètica professional. Albert Arribas meets Lluïsa Cunillé: volíeu droga dura? Aquí en tindreu dues tasses ben plenes. El jardí són dues dones. Assistent social, una, treballadora de parcs i jardins, l’altra. L’una visita l’altra. Ja ho teniu. Argument explicat. La Cisteró és l’assistent: gavardina de plàstic, faldilla i camisa blanca. La Jaume és la jardinera: roba de treball de L’Africana (al mateix carrer Pere Quart, davant de la Beckett). La perruca de l’Antònia mereix un Premi Butaca.
La jardinera ha estat desapareguda durant dos anys, i ara ha tornat. Vet aquí la visita de l’assistent social, com una vella dama. Ha marxat o sempre hi era? Qui ho sap? Era un fantasma? No direm que el text és enigmàtic, perquè l’Arribas ens renyarà. Un relat escolar, una òpera de Strauss i l’aeroport d’Amsterdam. Una certa idea d’Europa. Els irlandesos U2 van rebatejar el vell continent com Zooropa. Les alemanyes Chicks on Speed versionaven Euro Trash Girl. Alaska y Dinarama (com la Beckett, “movida promovida por el ayuntamiento”) cantaven, el 1986, a La funcionaria asesina. “Perseguida, acosada por la ley, / no podrán pararme ni detenerme. / Desahuciada, fuera de la sociedad, / robo, estafo y mato, cometo atracos. / Todo lo hago por salir de la misma rutina, / tan aburrida, estoy muerta en vida”. A casa sempre hem sigut molt d’Alaska. La meva mare va treballar tota la vida a l’Ajuntament de Sabadell, per tant s’identificava molt amb aquesta cançó.
Màrcia Cisteró i Antònia Jaume haurien de presidir, a partir d’ara i de forma vitalícia, l’Associació d’Intèrprets amb Personalitat de Catalunya. El que fan aquestes dues bèsties en escena no té nom. Arribas és exigent, això és indubtable, i elles entren al seu joc i van fins al final. Amb aquella calma. Si seguim anant al teatre és per això, senyores. Ni televisió ni sèries ni sofà ni manta. El teatre és respiració conjunta, vibració col·lectiva, allò que succeeix en les partícules d’aire que separen escenari i platea. A la sortida del teatre, el col·loqui postfunció és inevitable. El jardí pot agradar més o menys, és clar, però és tot el contrari a la cultura d’usar i tirar, al fast food, al “ja hem passat la tarda”. El senyor Arribas i els seus centaures són dels creadors més estimulants que tenim ara mateix a casa nostra. Sembla que cobri comissió, però això és així. Cuidem-los. Fem que deixin de ser éssers mitològics. A Europa serien els reis del mambo.
Article a El País Cultura (6.1.2021)
Màrcia Cisteró, una de nuestras grandes, iba para química, pero prefirió pasar la vida en un teatro que en un laboratorio. Con autores a cual mejor: para no desbordar la página, ahí van Molière, Sófocles, Chéjov, De Filippo, Valle-Inclán, Mouawad, Friel, Shakespeare, Wesker y Brecht, para quedarnos con 10 de un repertorio de esta altura. “Tuve la suerte de que mis padres me dijeran ‘si te hace feliz, adelante’, porque ahora no sé imaginarme haciendo otra cosa”, dice. “Recuerdo cuando llegó Broggi con Luces de bohemia y yo le dije: ‘No sé cómo vamos a hacer esto, pero sé que será lo que a mí me gusta: jugar a fondo, arriesgando. Ver que estás pasando de un personaje a otro, y creando un ambiente con todo el equipo. ¡Esto es un regalo!”. Broggi es Oriol Broggi, el director y fundador de La Perla 29, teatro de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Màrcia Cisteró ha hecho nueve papeles con él.
Ferran Utzet también está en la casa. “Creo que a los dos les conozco bastante y trabajar con ellos es un gustazo. Saben muy bien lo que quieren y te dejan hacer el viaje”. La actriz tiene frases claras y rotundas. “A mí que me echen obras que no sé como hacerlas, pero que al final las haces y dices ‘olé tus huevos’, Cisteró”. Y añade: “Justo ahora estoy de lleno en El jardí, de Lluïsa Cunillé, en la Beckett, con Antònia Jaume, dirigidas por Albert Arribas, del 12 al 31 de enero. Cuando la leí me atrapó, me encantó, y de nuevo: ¿Esto cómo lo haces?”. Los personajes son una mujer que había trabajado de jardinera y desapareció, y la reencuentra una asistenta social con la que había estudiado. “Las dos nos dijimos que es como un haiku de escenas y monólogos. Cunillé la escribió hace tiempo, pero es un estreno: ¡tiene tantas! Ha sido un trabajo muy intenso, como es siempre trabajar con Albert Arribas. Trabajo para descifrar la historia, el halo misterioso de sus obras. A lo que Cunillé responde con una sonrisa igualmente enigmática”. En febrero, La nit de la iguana, de Tennessee Williams, que dirigirá Carlota Subirós en el TNC.
El reverendo Shannon es Joan Carreras. Cisteró será Hannah, la pintora itinerante, el rol de Deborah Kerr; el abuelo Nonno, el poeta, su padre, es Lluís Soler. Nora Navas es Maxine, la dueña del hotel, el rol que representó Ava Gardner. Paul Berrondo es Latta. “Es una función preciosa”, dice Cisteró, “y todo un reto”. Y en marzo le espera una telemovie: Federica Montseny, la dona que parla, de Laura Mañá. Contaría muchas de las estupendas historias de la actriz. Resumo dos: “Un espectáculo que me volvió loca fue The Three Lives of Lucie Cabrol, de Théâtre de Complicité, con Lilo Baur. Me dije: ‘Yo quiero ser esa’. Seguí un par de cursos con Lilo y me sentí volar. Al acabar me dijo: ‘No lo dejes. No lo dejes nunca”. Otro: Trabajó con Anna Lizaran una sola vez en El cercle de guix caucasià, de Brecht. Con Broggi, en el Nacional. “Teníamos una escena muy corta, pero cuando me miraba me hacía sentir que era actriz. Anna y Lilo fueron dos regalos de la vida”.
Difícil de resumir, i impossible de sintetitzar, penso. Potser es pot dir que parla d’això: de com és la vida –la mort– en primera persona (del singular i del plural), quan un país s’autodestrueix abandonat a la mesquinesa dels seus dirigents, quan cap dels futurs previsibles és fèrtil, quan la devastació no genera compassió, ni reacció, ni reflexió. És un text de 1979, pensat des de Grècia. I encara ressona. (Inquietant espai sonor i escenogràfic.) La lliçó, potser: cal pensar i cal parlar, fins i tot, o sobretot, quan tot fa difícil pensar i dir.
Moro com a país
Costa dir-ne gaire res més. Albert Arribas descriu l’obra com “una febrada”. Potser, jo apostaria, com una erupció volcànica: roca densa i ardent, flux imparable, externalització d’un infern incontenible, magma de paraules inapel·lables, d’idees d’una lucidesa tèrbola de tan evident.
Màrcia Cisteró ja havia demostrat ser una secundària inqüestionable en multitud de muntatges recents, i els espectadors la recordaran sobretot per les seves participacions en direccions d’Oriol Broggi. Amb Moro com a país, Cisteró ha d’abordar un monòleg despietat, sense cap de les facilitats ni literàries ni interpretatives amb què els monòlegs se solen socórrer: ni una narració en primer terme del discurs, ni una posada en escena refugiada. Els controls corporal i lingüístic que exhibeix la situen a un nivell d’excel·lència màxima; sens dubte, un model de referència per als actors que vulguin estar a l’altura d’un teatre nacional.
Pel que fa a la traducció de Joan Casas, l’he qualificada de magistral, i ho reitero, i la reivindico com a guia i com a lliçó necessària en aquests moments en què assistim, de manera habitual, i en una regressió incomprensible, a traduccions deficients (els “afganesos” esdevenen “afgans”, i els periodistes demanen “cafè sol”, els que ploren “es sequen les llàgrimes”) i raquítiques d’estil. Perquè la qualitat és l’estil: naturalitat expressiva i rigor conceptual, equilibrats amb sentit de l’oralitat, fins i tot (com és aquest cas) quan el text original és d’una complexitat altíssima.
Hi insisteixo: una hora i quinze minuts de teatre sense concessions –sense deixar de fruir d’un desbordament desafiant ni un sol instant– us esperen a la Sala Tallers del TNC del 24 al 27 d’abril.
“Hacía tiempo que queríamos ver a Marcia Cisterò desplegando sus plenos poderes y llegó el momento: Read More